PROLONGADA FINS AL 28 DE JUNY
El Museu del Càntir exposa els gravats del col·lectiu Tarlatana 17
La tarlatana és un teixit de cotó, clar, subtil. Els seus fils, trama i ordit, formen sovint un entramat ordenat, gairebé geomètric. Altres vegades ordit i trama poden presentar-se de forma irregular, amb mides diferents com si cada fil tingués vida pròpia, convertint l’aparença del teixit en quelcom desfilat i desendreçat. Però la tarlatana, aparentment fràgil, continua essent resistent, perquè els fils sumen malgrat que les diferents orientacions de l’ordit i la trama apuntin cap a llocs diferents.
Al nostre col·lectiu ens sedueix el gravat. A les persones que en formem part, ens agrada gravar i parlar de gravat, compartir idees i discutir-les. Cadascú té les seves preferències sobre les diferents tècniques, però com els fils de la tarlatana ens sentim lliures amb les nostres obres, els nostres punts de vista i les nostres discussions. I alhora ens sentim cofois de formar part d’un teixit. D’aquí el nom que hem escollit: TARLATANA 17. El 17 fa referència a l’any que vam crear el col·lectiu.
La tarlatana, a més, és una peça important en fer un gravat. No té tanta anomenada com el coure, la punta seca, l’aiguafort, el tòrcul... però és imprescindible a l’hora de netejar la tinta de la planxa, permetent d’aquesta manera intuir com serà la imatge de l’estampa que sortirà del tòrcul. Així de senzill i així d’important.
La mostra conté gravats de: Carme Boleda, Carme Muñoz, Catherine Lorton, Cecilia Morales, Cristina Julian, Daniel Llin, Dolors Blesa, Eduard Huertos, Margarida March, Mercè Montserrat i Bartra, Montserrat Badia, Montserrat Brullet, Neus Soler, Ramon Llinés i Camps, Raymond Zorrilla, Sergi Rabassa i Teresa Oller.
PROLONGADA FINS AL 28 DE JUNY
El Museu del Càntir exposa els gravats del col·lectiu Tarlatana 17
La tarlatana és un teixit de cotó, clar, subtil. Els seus fils, trama i ordit, formen sovint un entramat ordenat, gairebé geomètric. Altres vegades ordit i trama poden presentar-se de forma irregular, amb mides diferents com si cada fil tingués vida pròpia, convertint l’aparença del teixit en quelcom desfilat i desendreçat. Però la tarlatana, aparentment fràgil, continua essent resistent, perquè els fils sumen malgrat que les diferents orientacions de l’ordit i la trama apuntin cap a llocs diferents.
Al nostre col·lectiu ens sedueix el gravat. A les persones que en formem part, ens agrada gravar i parlar de gravat, compartir idees i discutir-les. Cadascú té les seves preferències sobre les diferents tècniques, però com els fils de la tarlatana ens sentim lliures amb les nostres obres, els nostres punts de vista i les nostres discussions. I alhora ens sentim cofois de formar part d’un teixit. D’aquí el nom que hem escollit: TARLATANA 17. El 17 fa referència a l’any que vam crear el col·lectiu.
La tarlatana, a més, és una peça important en fer un gravat. No té tanta anomenada com el coure, la punta seca, l’aiguafort, el tòrcul... però és imprescindible a l’hora de netejar la tinta de la planxa, permetent d’aquesta manera intuir com serà la imatge de l’estampa que sortirà del tòrcul. Així de senzill i així d’important.
La mostra conté gravats de: Carme Boleda, Carme Muñoz, Catherine Lorton, Cecilia Morales, Cristina Julian, Daniel Llin, Dolors Blesa, Eduard Huertos, Margarida March, Mercè Montserrat i Bartra, Montserrat Badia, Montserrat Brullet, Neus Soler, Ramon Llinés i Camps, Raymond Zorrilla, Sergi Rabassa i Teresa Oller.