Jan Madrenas Girbau (Bóixols, Catalunya, 1995) és ceramista i artista visual. Va créixer a Ca l’Astor, una casa de muntanya al Prepirineu català, envoltat de boscos, pedra i foc, on va descobrir la ceràmica observant el seu pare, el ceramista Pep Madrenas, treballar amb torn de peu i forn de llenya.
La seva pràctica artística neix d’aquesta relació primerenca amb l’ofici i amb els processos de transformació de la matèria. Entén la ceràmica no només com una disciplina artística, sinó també com una manera d’habitar el món i de relacionar-se amb el territori, la memòria i el temps. El paisatge rural i les tradicions ceràmiques mediterrànies i asiàtiques constitueixen una font constant de recerca i inspiració en el seu treball.
Treballa principalment amb gres, porcellana i argiles refractàries, explorant tant les tècniques tradicionals de construcció com els límits físics i conceptuals del material. La seva obra transita entre l’escultura, la instal·lació i la performance, i sovint incorpora processos de cocció, el so i experiències vinculades al paisatge. Les nocions de fragilitat, resistència, transmissió de coneixement i relació paternofilial apareixen de manera recurrent en el seu treball.
Format en Ceràmica Artística a l’Escola d’Art de Vic i actualment estudiant de Belles Arts a BAU, desenvolupa una pràctica que dialoga constantment entre l’art contemporani i l’ofici ceràmic, entenent ambdós àmbits com a espais de recerca, experimentació i continuïtat cultural.
Inaugurada durant el Festival Internacional de Ceràmica Argillà Argentona 2026, el Museu del Càntir d'Argentona acull la mostra 'Anar a la font' des del 3 de juliol fins al 20 de setembre.
ANAR A LA FONT
Agafar un atuell per anar a buscar aigua a la font és un gest en què el cos i l’objecte es transformen mútuament. El recipient deixa de ser una forma autònoma per esdevenir una extensió del cos, mentre que el cos adopta noves postures per poder-lo sostenir i transportar. Junts formen una presència híbrida, una figura que habita un espai intermedi entre la persona i l’artefacte.
Aquest fenomen es manifesta en moltes cultures, però també en tradicions properes. De la mateixa manera que els gegants i capgrossos del folklore català amplifiquen el cos fins a convertir-lo en un altre personatge, els recipients destinats a portar aigua alteren la nostra silueta i la nostra manera de moure’ns.
Anar a la font és també anar a buscar l’origen. Cadascú té les seves fonts, i una de les meves és l’ofici. Aquesta exposició neix de la voluntat d’habitar-lo, d’escoltar-lo i de continuar-lo. Les peces recullen tècniques, gestos i coneixements transmesos al llarg del temps, però també les empremtes dels processos que les han fet possibles: atmosferes de reducció, d’oxidació i coccions de llenya que han deixat el seu registre sobre la matèria.
En algunes de les obres hi és present un element especialment significatiu: les cendres de l’última fornada que va fer el meu pare al forn de llenya de la casa on vaig néixer, al Prepirineu. Un forn que recentment hem reactivat i al qual s’han incorporat les noves cendres. Aquest gest estableix una continuïtat entre generacions i converteix la cocció en alguna cosa més que un procés tècnic. És una manera d’entendre l’ofici com una transmissió viva, feta de temps, experiència i dedicació.
Les peces parlen de la relació entre el cos i la matèria, entre la tradició i l’experiència viscuda. Parlen d’allò que portem a sobre i d’allò que ens transforma mentre ho portem. Perquè portar és, en certa manera, encarnar.
Jan Madrenas Girbau (Bóixols, Catalunya, 1995) és ceramista i artista visual. Va créixer a Ca l’Astor, una casa de muntanya al Prepirineu català, envoltat de boscos, pedra i foc, on va descobrir la ceràmica observant el seu pare, el ceramista Pep Madrenas, treballar amb torn de peu i forn de llenya.
La seva pràctica artística neix d’aquesta relació primerenca amb l’ofici i amb els processos de transformació de la matèria. Entén la ceràmica no només com una disciplina artística, sinó també com una manera d’habitar el món i de relacionar-se amb el territori, la memòria i el temps. El paisatge rural i les tradicions ceràmiques mediterrànies i asiàtiques constitueixen una font constant de recerca i inspiració en el seu treball.
Treballa principalment amb gres, porcellana i argiles refractàries, explorant tant les tècniques tradicionals de construcció com els límits físics i conceptuals del material. La seva obra transita entre l’escultura, la instal·lació i la performance, i sovint incorpora processos de cocció, el so i experiències vinculades al paisatge. Les nocions de fragilitat, resistència, transmissió de coneixement i relació paternofilial apareixen de manera recurrent en el seu treball.
Format en Ceràmica Artística a l’Escola d’Art de Vic i actualment estudiant de Belles Arts a BAU, desenvolupa una pràctica que dialoga constantment entre l’art contemporani i l’ofici ceràmic, entenent ambdós àmbits com a espais de recerca, experimentació i continuïtat cultural.
Inaugurada durant el Festival Internacional de Ceràmica Argillà Argentona 2026, el Museu del Càntir d'Argentona acull la mostra 'Anar a la font' des del 3 de juliol fins al 20 de setembre.
ANAR A LA FONT
Agafar un atuell per anar a buscar aigua a la font és un gest en què el cos i l’objecte es transformen mútuament. El recipient deixa de ser una forma autònoma per esdevenir una extensió del cos, mentre que el cos adopta noves postures per poder-lo sostenir i transportar. Junts formen una presència híbrida, una figura que habita un espai intermedi entre la persona i l’artefacte.
Aquest fenomen es manifesta en moltes cultures, però també en tradicions properes. De la mateixa manera que els gegants i capgrossos del folklore català amplifiquen el cos fins a convertir-lo en un altre personatge, els recipients destinats a portar aigua alteren la nostra silueta i la nostra manera de moure’ns.
Anar a la font és també anar a buscar l’origen. Cadascú té les seves fonts, i una de les meves és l’ofici. Aquesta exposició neix de la voluntat d’habitar-lo, d’escoltar-lo i de continuar-lo. Les peces recullen tècniques, gestos i coneixements transmesos al llarg del temps, però també les empremtes dels processos que les han fet possibles: atmosferes de reducció, d’oxidació i coccions de llenya que han deixat el seu registre sobre la matèria.
En algunes de les obres hi és present un element especialment significatiu: les cendres de l’última fornada que va fer el meu pare al forn de llenya de la casa on vaig néixer, al Prepirineu. Un forn que recentment hem reactivat i al qual s’han incorporat les noves cendres. Aquest gest estableix una continuïtat entre generacions i converteix la cocció en alguna cosa més que un procés tècnic. És una manera d’entendre l’ofici com una transmissió viva, feta de temps, experiència i dedicació.
Les peces parlen de la relació entre el cos i la matèria, entre la tradició i l’experiència viscuda. Parlen d’allò que portem a sobre i d’allò que ens transforma mentre ho portem. Perquè portar és, en certa manera, encarnar.