Ara fa set anys, presentàvem al Museu del Càntir, l’exposició Guinovart Matèric, una selecció d’obres de la col·lecció de Carmen i Lluís, entre les que hi havia el magnífic Rostoll del 1977, una obra de grans dimensions d’una de les millors etapes de Josep Guinovart. I ara fa dos anys, amb motiu del centenari del naixement d’Albert Ràfols Casamada, li vam dedicar una petita antològica, amb obres singulars, com un retrat del 1947 la seva dona i també pintora, na Maria Girona, o l’obra Blanc, del 1960, que forma part de la història de l’Informalisme al nostre país.
Enguany presentem una col·lectiva de tretze escultures, de vuit artistes, entre els quals, Aurèlia Muñoz, a la que el MACBA i el Museu Reina Sofia estan organitzant una gran exposició conjunta per l’abril del 2026. Muñoz va aconseguir diluir la línia que separa l’art i l’artesania explorant, com en Ovals blancs, les possibilitats volumètriques, en aquest cas del macramé, per compondre formes d’infinits a l’espai. També Moisès Villèlia es va apropiar de materials, fins no fa tant, considerats poc artístics. Les seves escultures de canya de bambú, s’alliberen del modelatge i de la matèria pesant per esdevenir formes en perfecte equilibri. Gabriel també es serveix de materials impropis de l’escultura per aconseguir unes superfícies que semblen tenir pell i que evoquen formes orgàniques. El valencià Andreu Alfaro és abstracció pura, resultat de depurar la forma i aconseguir ordenar l’espai creant composicions rítmiques. Sergi Aguilar porta l’estètica del minimalisme a l’elegància formal com a la sèrie en que treballa el marbre negre de Bèlgica. Tauló IV, d’Enric Pladevall, és una obra austera, tensionada i elàstica que esdevé un traç a l’espai. El gallec Francisco Pazos, per bé que es serveix d’un material poc usual en la seva trajectòria, l’acer corten, hi trasllada, per fer-la atemporal, una fenda, les clivelles o esquerdes que de manera natural, es fan a la fusta. I el navarrès Iñaki Ormaechea aconsegueix el purisme de la forma amb unes obres esquemàtiques, immaculadament polides, exemptes d’ornaments i d’aparença industrial, però que aconsegueixen una lluminositat interior.
Vuit maneres diferents d’entendre l’escultura en aquesta tercera col·laboració entre el Museu del Càntir d’Argentona i la Nau Gaudí de Mataró.
Núria Poch
Directora del Consorci
Museu d’Art Contemporani de Mataró
Ara fa set anys, presentàvem al Museu del Càntir, l’exposició Guinovart Matèric, una selecció d’obres de la col·lecció de Carmen i Lluís, entre les que hi havia el magnífic Rostoll del 1977, una obra de grans dimensions d’una de les millors etapes de Josep Guinovart. I ara fa dos anys, amb motiu del centenari del naixement d’Albert Ràfols Casamada, li vam dedicar una petita antològica, amb obres singulars, com un retrat del 1947 la seva dona i també pintora, na Maria Girona, o l’obra Blanc, del 1960, que forma part de la història de l’Informalisme al nostre país.
Enguany presentem una col·lectiva de tretze escultures, de vuit artistes, entre els quals, Aurèlia Muñoz, a la que el MACBA i el Museu Reina Sofia estan organitzant una gran exposició conjunta per l’abril del 2026. Muñoz va aconseguir diluir la línia que separa l’art i l’artesania explorant, com en Ovals blancs, les possibilitats volumètriques, en aquest cas del macramé, per compondre formes d’infinits a l’espai. També Moisès Villèlia es va apropiar de materials, fins no fa tant, considerats poc artístics. Les seves escultures de canya de bambú, s’alliberen del modelatge i de la matèria pesant per esdevenir formes en perfecte equilibri. Gabriel també es serveix de materials impropis de l’escultura per aconseguir unes superfícies que semblen tenir pell i que evoquen formes orgàniques. El valencià Andreu Alfaro és abstracció pura, resultat de depurar la forma i aconseguir ordenar l’espai creant composicions rítmiques. Sergi Aguilar porta l’estètica del minimalisme a l’elegància formal com a la sèrie en que treballa el marbre negre de Bèlgica. Tauló IV, d’Enric Pladevall, és una obra austera, tensionada i elàstica que esdevé un traç a l’espai. El gallec Francisco Pazos, per bé que es serveix d’un material poc usual en la seva trajectòria, l’acer corten, hi trasllada, per fer-la atemporal, una fenda, les clivelles o esquerdes que de manera natural, es fan a la fusta. I el navarrès Iñaki Ormaechea aconsegueix el purisme de la forma amb unes obres esquemàtiques, immaculadament polides, exemptes d’ornaments i d’aparença industrial, però que aconsegueixen una lluminositat interior.
Vuit maneres diferents d’entendre l’escultura en aquesta tercera col·laboració entre el Museu del Càntir d’Argentona i la Nau Gaudí de Mataró.
Núria Poch
Directora del Consorci
Museu d’Art Contemporani de Mataró